Amanda

23-03-2017

ja torna a ser 23 de març Amanda Castell….

Com sempre, abans d’escriure’t repasso una mica el que t’he anat dient aquests anys, em serveix per agafar persectiva, per adonar-me del que he destacat de tu de manera inconscient durant tot aquest temps; vuit anys de fet, vuit anys ja, quan ho penso me’n faig creus…fa uns dies vam venir a “veure’t” amb la Nona (que estrany se’m fa això de dir venir a veure’t quan se que l’únic que vaig a veure és un tros de marbre amb el teu nom, però la ment és així, he acabat sent una d’aquelles persones que va de tant en tant al cementiri a veure’t i explicar-te novetats, malgrat racionament no tingui ni cap ni peus) i un cop allà vaig començar a pensar en com li explicaríem a la Nona d’aquí uns anys qui és l’Amanda…

No se pas per on començarem quan sigui el moment, a quina edat la Nona voldrà saber qui és aquesta Amanda de la que parlem, de la que tenim tantes fotos i que malgrat ella no hagi vist mai tothom digui que és tan especial? És molt d’hora encara per començar a pensar en això, ho se, però no vaig poder evitar que em vingués al cap, a saber com ho farem quan toqui…

Vuit anys, vuit anys i tinc una preciosa nena d’onze mesos. No ho hagués pensat mai, de fet si algú m’hagués insinuat això durant els dos primers anys, probablement s’hagués emportat alguna hòstia o com a mínim algun renec. Al principi de tot, passats els primers mesos on tot és com una boira espessa, quan ja vaig començar a assimilar que no hi eres i que jo havia de començar a aixecar una miqueta el cap de terra, em vaig imaginar que em convertiria en una espècie d’ésser asexual, que mai més estaria amb ningú, que mai més estimaria. Insinuar, pensar, esperar qualsevol altre cosa ho considerava poc més que un insult cap a tu, simplement la meva vida seria així, faria esport, pujaria muntanyes, tindria molts amics…però no veia cap possibilitat més enllà d’això. Recordo que el teu estimat Txema em va dir en un comentari innocent sense pensar-ho gaire (així, natural, tal com era ell, com trobem a faltar la teva espontanïetat i el teu optimisme Txema  ) que és necessitaven uns dos anys de dol, que més o menys tothom necessitava aquest temps per a refer-se, mai li vaig dir, però durant molt de temps em ressonaven amb ràbia les seves paraules dins el meu cap, se que ell sabia massa perfectament de que parlava, però tot i així no vaig acceptar mai la seva profecia, no vaig acceptar la seva experiència personal, cada cas és un món pensava…el fet és que als dos anys, uns mesos abans uns mesos després, per sort, jo ja vaig començar a haver de donar-li la raó…

El fet és que ara fa poc vam celebrar el cap d’any amb la teva troupe de Sant Adrià, 8 adults, 7 criatures i una gossa. Si, tot canvia, tot acaba fluint, tot es transforma… Segueixo sense acceptar la frase “el temps ho cura tot”, no crec que l’accepti mai, no em sembla apropiada. Amb el temps assimilem i aprenem a conviure, cada cop ho fem millor, amb el que ens ha tocat patir a la vida, però curar….això no es cura, no va així la cosa, aprens a portar-ho amb més dignitat, a valorar totes les coses positives d’haver-te conegut, a saber riure i compartir l’alegria d’aquells moments amb la gent que t’estimava. Avui mirava fotos, n’he enviat tres o quatre a gent que com jo o com tants altres, també et troba a faltar, i hem rigut d’alguna anècdota, d’algun detall, d’algun somriure. O potser ni això, cadascú té el seu record, la seva anècdota i el seu moment especial que va compartir amb tu, alguns afortunats en tenim molts, d’altres en tenen menys, però tots són especials, perquè tu els converties en especials, feies sentir important a la gent, tenies aquest do, al teu voltant sempre passaven coses, normalment coses sorprenents, inesperades, sense vergonyes…més val demanar perdó que demanar sempre permís, això em vas ensenyar també; que si creus que has de fer alguna cosa, fes-la, sense perdre massa temps deies. Gent que no et va arribar a conèixer també et considera una persona especial per tot el que t’ha envoltat durant tots aquests anys, per tot el que la gent ha explicat de tu, per la quantitat absolutament increïble de gent que segueix tenint un racó del seu cor guardat per a tu; veure els homenatges de la penya, el minut d’aplaudiments, la pinya dels jugadors amb nosaltres, la dedicatòria de tv3, del cau, dels diaris, dels llocs on vas treballar, de tothom amb qui vas coincidir….vuit anys després tot segueix igual, tot més ben portat, tot portat amb somriures que hem aprés a recuperar, però tot tan a flor de pell com sempre.

Tenim Nona, tenim casa amb badiu, tenim bodes, tenim avis que se’ls hi cau la baba, tenim dinars més que sopars, anhelem tornar a tenir muntanyes, tenim riures i pocs plors, tenim projectes i poc temps per realitzar-los, tenim amics i menys temps del que voldríem per a dedicar-lis, tenim llibres acumulats i música per escoltar, tenim excuses per a viatjar i excuses per a trobar-nos amb els que viuen lluny, tenim bàsquet…tenim tot allò que ens vas ensenyar a valorar, ho intentem cuidar però sobretot ho intentem disfrutar. Disfrutar de cada moment, de cada instant possible, sabem massa bé que la vida dura el que dura, que tot pot canviar sense avisar, així que cal gaudir-la, assaborir-la i compartir-la amb els que estimes. Això és el que intentem recordar-nos de tant en tant, per no perdre la perspectiva, disfrutar, compartir, riure, estimar. Amb la Nona és tot més senzill, no dóna gaires més alternatives que aquestes…almenys fins que arribi a l’adolescència, un cop aquí ja en parlarem…

Més enllà del que t’estimo i del que signifiques per a mi, el que no deixarà mai de sorprendre’m i de fer-me somriure és la quantitat tan descomunal de gent per a qui vas ser especial en la seva vida, la quantitat de gent que et segueix estimant vuit anys després. Ja t’ho he dit sempre però aquest magnetisme teu no té comparació possible, en tots els àmbits, en tot tipus de gent diversa, tu sempre acabaves sent algú especial per a aquestes persones. Jo només vaig tenir la immensa sort d’estar més temps que ells a prop teu, de saber més coses de tu, del que senties, del com senties, del que rumiaves i del que projectaves. I avui més que mai i com he fet sempre i faré sempre, te’n dono les gràcies, gràcies per obrir una mica més la meva ment, per ensenyar-me a ser més bona persona, per valorar les coses grans però també les petites, sobretot les petites. Gràcies per moltíssimes coses, però sobretot, per compartir el teu món amb mi, sense reserves de cap tipus, per obrir la teva vida i confiar en mi.

SeMPRe estaré en deute amb tu. T’estimo, t’estimem.

 

Como siempre, antes de escribir, repaso un poco lo que te he ido diciendo durante estos años, me sirve para coger perspectiva, para darme cuent de lo que he destacado de ti de manera inconsciente durante todo este tiempo, ocho años de hecho, ocho años ya, cuando lo pienso….hace unos días vinimos a “verte” con Nona (que raro se me hace esto de decir venir a verte cuando sé que lo único que voy a ver es un pedazo de mármol con tu nombre, pero la mente es así, he terminado siendo una de esas personas que van de vez en cuando al cementerio a verte y explicarte novedades, aunque racionalmente no tenga sentido) y una vez allí empecé a pensar en cómo le contaríamos a Nona en unos años, quién es Amanda…

No se por donde empezaremos cuando sea el momento, a que edad Nona querrá saber quién es esta Amanda de la que hablamos, de la que tenemos tantas fotos y que aunque ella no ha visto nunca todo el mundo diga que es tan especial? Es muy pronto aún para empezar a pensar en esto, lo se, pero no pude evitar que me viniera a la cabeza, a saber cómo lo haremos cuando toque…

Ocho años, ocho años y tengo una preciosa niña de once meses. No lo hubiera pensado nunca, de hecho si alguien me lo hubiera insinuado durante los primeros dos años, probablemente se hubiera llevado alguna hostia o como mínimo algún insulto. Al principio de todo, pasados los primeros meses donde todo era como una niebla, cuando ya empecçe a asimilar que no estabas y que yo tenía que empezar a levantar un poco la cabeza del suelo, me imaginé que me convertiría en una especie de ser asexual, que nunca más estaría con nadie, que nunca más amaría. Insinuar. pensar, esperar cualquier otra cosa lo consideraba poco menos que un insulto hacia ti, simplemente mi vida sería así, haría deporte, subiría montañas, tendría muchos amigos….pero no veía ninguna posibilidad más allás de esto. Recuerdo que tu querido Txema me dijo en un comentario inocente sin pensar demasiado (así, natural, tal como era él, cómo echamos de menos tu espontaneidad y tu optimismo Txema :/ ) que se necesitaban unos dos años de duelo, que más o menos todo el mundo necesitaba este tiempo para rehacerse, nunca se lo dije, pero durante mucho tiempo me retumbaban con rabia sus palabras dentro de mi cabeza, sé que él sabía perfectamente de lo que hablaba, paro aún así no acepté nunca su profecía, no acepté su experiencia personal, cada caso es un mundo pensaba yo…el hecho es que a los dos años, unos meses antes unos meses después, por suerte, empecé a tener que darle la razón….

El hecho es que hace poco celebramos el fin de año con tu troupe de Sant Adrià, 8 adultos, 7 criaturas y una perra. Si, todo cambia, todo fluye al final, todo se transforma. Sigo sin aceptar la frase “el tiempo lo cura todo”, no creo que la acepte nunca, no me parece apropiada. Con el tiempo asimilamos y aprendemos a convivir, cada vez lo hacemos mejor, con lo que nos ha tocado sufrir en la vida, pero curar…esto no se cura, no va así la cosa, aprendes a llevarlo con más dignidad, a valorar todas las cosas positivas de haberte conocido, a saber reír y compartir la alegría de esos momentos con la gente que te quería. Hoy miraba fotos, he mandado tres o cuatro a gente que como yo o como tantos otros, también te echan de menos, hemos reido de alguna anécdota, de algún detalle, de alguna sonrisa. O quizás ni eso, cada uno tiene su recuerdo, su anécdota y su momento especial que compartió contigo, algunos afortunados tenemos muchos, otros tienen menos, pero todos son especiales, porque tu los convertías en especiales, hacías sentir importante a la gente, tenías ese don, a tu alrededor siempre pasaban cosas, normalmente cosas sorprendentes, inesperadas, sin vergüenzas…más vale pedir perdón que pedir siempre permiso, eso me enseñaste también, que si crees que alguna cosa ha de hacerse, hazla, sin perder demasiado tiempo decías. Gente que no te llegó a conocer también te considera una persona especial por todo lo que te ha rodeado durante estos años, por todo lo que la gente ha contado de ti, por la cantidad absolutamente increíble de gente que sigue teniendo un rincón de su corazón guardado para ti; ver los homenajes de la penya, el minuto de aplausos, la piña de los jugadores con nosotros, la dedicatoria de tv3, del cau, de los periódicos, de los sitios donde trabajaste , de todos los que coincidieron contigo….ocho años después todo sigue igual, todo mejor llevado, todo llevado con sonrisas que hemos aprendido a recuperar, pero todo tan a flor de piel como siempre.

Tenemos Nona, tenemos casa con patio, tenemos bodas, tenemos abuelos que se les cae la baba, tenemos comidas más que cenas, soñamos volver a tener montañas, tenemos risas y pocos lloros, tenemos proyectos y poco tiempo para completarlos, tenemos amigos y menos tiempo del que querríamos para dedicarles, tenemos libros amontonados y música pendiente de escuchar, tenemos excusas para viajar y excusas para encontrarnos con los que viven lejos, tenemos baloncesto….tenemos todo lo que nos enseñaste a valorar, intentamos cuidarlo pero sobretodo intentamos disfrutarlo. Disfrutar de cada momento, de cada instante posible, sabemos demasiado bien que la vida dura lo que dura, que todo puede cambiar sin avisar, así que es necesaria disfrutarla, degustarla y compartirla con la gente a la que quieres. Todo esto intentamos recordarnos de vez en cuando, para no perder la perspectiva. Con Nona todo es más fácil, no da muchas más alternativas que estas….al menos hasta que llegue a la adolescencia, allí ya veremos…

Más allá de lo que te quiero y de lo que significas para mi, lo que no dejará nunca de sorprenderme y de hacerme sonreír es la cantidad tan descomunal de gente para la que fuiste especial en su vida, la cantidad de gente que te sigue queriendo ocho años después. Ya te lo he dicho siempre pero este magnetismo tuyo no tiene comparación posible, en todos los ámbitos, en todo tipo de gente diferente, tu siempre acababas siendo alguien especial para estas personas. Yo solo tuve la inmensa suerte de estar más tiempo que ellos cerca de ti, de saber más cosas de ti, de lo que senties, de como lo sentías, de lo que pensabas y de lo que proyectabas. I hoy más que nunca y como he hecho siempre y haré siempre, te doy las gracias, gracias por abrir un poco más mi mente, por enseñarme a ser más buena persona, por valorar las cosas grandes pero también las pequeñas, sobretodo las pequeñas. Gracias por muchísimas cosas, pero sobretodo por compartir tu mundo conmigo, sin reservas de ningún tipo, por abrir tu vida y confiar en mi.

SeMPRe estaré en deuda contigo. Te quiero, te queremos.

 ——————————————————————————————————————————

23-03-2015

6 anys sense tu i encara no se ni per on començar, dins meu hi haurà sempre una lluita: tots els records, tots els riures, totes les anècdotes, tota la petita però immensa part de vida compartida han de fer front a uns minuts, uns instants eterns, a la ràbia i la impotència per no haver pogut fer res per ajudar-te, a l’espera de  l’ambulància sabent que la teva vida s’esmicolava davant nostre…malgrat els anys, malgrat tot el que he caminat des d’aleshores i malgrat puc dir en veu molt alta que torno a ser feliç, que estic molt i molt content dels amics i de la família i les famílies que tinc al costat i que comparteixo el camí amb una persona que val molt més que l’univers sencer, que m’aguanta, que m’entén (dintre d’uns límits, clar, no he deixat pas de ser una mica raret i difícil 😉 ) i que m’estima tant com jo l’estimo a ella…malgrat tot això, tinc i tindré tota la vida la teva imatge acomiadant-te del món gravada a foc al meu cervell.

Recordo molt bé que era dilluns, recordo molt bé que dissabte havíem anat de boda i que vaig passar el diumenge de ressaca mentre tu intentaves no riure’t molt de la meva borratxera perquè no m’enfadés. Les casualitats són una merda, demà farà 6 anys i tornarà a ser dilluns, aquest dissabte vam anar de boda, porto unes setmanes pensant inevitablement en això però crec que he aconseguit (amb ajuda) no donar-li més importància que la que té, pura i dura coincidència, potser és un pas més que he de superar en aquesta teràpia perpètua que hem de caminar tots aquells que vam tenir la sort de compartir un tros important de vida al teu costat.

Ahir vam riure, vam ballar, vam beure (menys que fa 6 anys per sort per a la meva salut), vam tornar a riure, vam fer plans, vam tornar a riure de nou, vam crear complicitats i vam tornar a fer plans mentre rèiem. El divendres teníem gent a casa i també vam estar rient, la setmana passada vam tenir fer calçotada amb la quadrilla de Sant Adrià (no queda ningú vivint a Sant Adrià però mantindrem el nom per respecte a les arrels…), vam menjar, vam riure, vam fer més plans, vam jugar amb els peques (perquè si, molts dels teus amics ja tenen peques que no els deixen dormir) i vam seguir rient durant hores mentre projectàvem mil plans més. Al dia següent vam apallissar de nou al trivial a dos losers a qui estimem més del que es pensen, mentre rèiem i rèiem i creuàvem converses absurdes com les d’un món en forma de disc que reposa sobre els lloms de quatre elefants que s’aguanten drets sobre una tortuga gegant que viatja nedant per l’espai, no fa encara 4 setmanes estàvem a Gran Canaria a la tan reclamada copa en banyador…fred, pluja, vent…hahaha, però amb un grup immens de gent del bàsquet, format a base d’anys, capaços de fotre’s un festival de balls i de dolor de panxa de tant riure en un fotut bar que semblava una joieria…nit rere nit.

Tants riures, tants plans i tanta gent al voltant que m’estimo només poden significar una cosa: que la teva forma d’encarar la vida, de disfrutar-la, de gaudir-la i de compartir-la amb quanta més gent que valgui la pena millor, segueix vivint en tots nosaltres, per tot això, per tot el que hem compartit i per totes les coses que t’hauria volgut dir i que no he pogut dir-te, MOLTES GRÀCIES Amanda, moltes gràcies per ser com eres, moltes gràcies per compartir-ho, moltes gràcies per deixar-me formar part de la teva vida, moltes gràcies per ensenyar-me a gaudir-la encara més, moltes gràcies Amanda, des del darrer racó del meu cor, moltes gràcies per tot. T’estimo Amanda.

 

 

6 años sin ti y aún no sé ni por dónde empezar, dentro de mi habrá siempre una lucha: todos los recuerdos, todas las risas, todas las anécdotas, toda la pequeña pero inmensa parte de vida compartida han de hacer frente a unos minutos, a unos instantes eternos, a la rabia y la impotencia por no haber podido hacer nada por ayudarte, a la espera de la ambulancia sabiendo que tu vida se desmenuzaba delante nuestro…a pesar de los años, a pesar de todo lo que he andado desde entonces i a pesar de poder decir en voz muy alta que vuelvo a ser feliz, que estoy muy y muy contento de los amigos y de la familia y las familias que tengo al lado y que comparto mi camino con una persona que vale más que el universo entero, que me aguanta, que me entiende (dentro de unos límites claro, que no he dejado tampoco de ser un poco rarito y difícil;) ) y que me quiere tanto como yo la quiero a ella…a pesar de todo esto, tengo y tendré toda la vida tu imagen despidiéndote del mundo grabada a fuego en mi cerebro.

Recuerdo muy bien que era lunes, recuerdo muy bien que el sábado habíamos ido de boda y que me pasé el domingo de resaca mientras tu intentabas no reírte mucho de mi borrachera para que yo no me enfadara. Las casualidades son una mierda, mañana hará 6 años y volverá a ser lunes, este sábado hemos ido de boda, llevo unas semanas pensando inevitablemente en esto pero creo que he conseguido (con ayuda) no darle más importancia que la que tiene, pura y dura coincidencia, quizás es un paso más que he de superar en esta terapia perpetua que hemos de andar todos aquellos que tuvimos la suerte de compartir un trozo importante de vida a tu lado.

Ayer reímos, bailamos, bebimos (menos que hace 6 años, por suerte para mi salud), volvimos a reír, hicimos planes, volvimos a reír de nuevo, creamos complicidades i volvimos a hacer planes mientras reíamos. El viernes teníamos gente en casa y también estuvimos riendo, la semana pasada hicimos una “calçotada” con la cuadrilla de Sant Adrià (no queda nadie viviendo en Sant Adrià pero mantendremos el nombre por respeto a las raíces…), comimos, reímos, hicimos más planes, jugamos con los peques (porqué si, muchos de tus amigos ya tienen peques que no les dejan dormir) y seguimos riendo durante horas mientras proyectábamos mil planes más. Al día siguiente apalizamos al trivial a dos losers a quien queremos más de lo que se piensan, mientras reíamos y reíamos y cruzábamos conversaciones absurdas como las de un mundo en forma de disco que reposa sobra los lomos de cuatro elefantes que se aguantan de pie encima de una tortuga gigante que viaja nadando por el espacio, no hace ni 4 semanas estábamos en Gran Canaria a la tan reclamada copa en bañador…frio, lluvia, viento…jajajaja, pero con un grupo inmenso de gente del básquet, formada a base de años, capaces de meterse un festival de bailes y de dolor de barriga de tanto reír en un jodido bar que parecía una joyería…noche tras noche.

Tantas risas, tantos planes y tanta gente alrededor a la que quiero solo pueden significar una cosa: que tu forma de encarar la vida, de disfrutarla y de compartirla con cuanta más gente que valga la pena mejor, sigue viviendo en todos nosotros, por todo esto, por todo lo que hemos compartido y por todas las cosas que te hubiera querido decir y que no he podido decirte, MUCHAS GRACIAS Amanda, muchas gracias por ser cómo eras, muchas gracias por compartirlo, muchas gracias por dejarme formar parte de tu vida, muchas gracias por enseñarme a disfrutarla aún más, muchas gracias Amanda, des de el último rincón de mi corazón, muchas gracias por todo. T’estimo Amanda.

——————————————————————————————————————————

 

21/03/2014

Manquen tan sols 2 dies per a tornar a haver de passar un dia estrany, cada any intentem que sigui un dia el menys trist possible, ho anem aconseguint una miqueta més, cada dia que passa recordo més la teva alegria, el teu enginy, la teva fina ironia. El temps ho cura tot diuen….i una merda!!! una merda inmensa!!! però si que és cert que ajuda a que els bons records, les bones estones i totes les vegades que em vas arrencar un somriure guanyin importància en el meu cap.

Potser un dels trets que més m’impresionava de tú, era aquest mig somriure complice que indicava que el teu cervell ja estava revolucionat pensant mil bromes i frases per treure-li punta a qualsevol comentari que t’arribava, ja fos una conversa amb amics, una notícia al diari o un anunci de neteja. La velocitat del teu cervell ja fos per a temes laborals o seriosos o simplement per a desenvolupar la broma més absurda era digna d’estudi, molts cops t’havies de frenar per a que els altres poguessim seguir-te, aquesta era un altre de les teves virtuts, saber frenar-te, saber compartir i cedir protagonisme, potser precisament per això perquè eres capaç de cedir espai a la gent, eres una líder natural, la gent et concedia la seva atenció des del primer moment, com captant l’essència de la teva desbordant personalitat.

Això si, també recordo les nits sense dormir perquè eres incapaç de frenar l’activitat del teu cervell, jejeje. Per sort, aquesta part decidies que no calia compartir-la i jo podia dormir ben tranquil mentre tú donaves voltes al llit 😀

Diumenge moltíssima gent seguirà pensant en tú i espero que tothom, absolutament tothom (tot i que hi hagi gent a qui aquest any els hi costi una mica més per raons obvies) pugui fer-ho amb un somriure pensant en alguna cosa maca o divertida que van compartir amb tu, d’exemples en tenim tots per triar i remenar i es que és realment increible la petjada que vas deixar en tantes i tantes persones, de tants ambits i llocs diferents, tothom té un petit record teu dins el seu cor i això fa que aconsegueixis seguir fent-nos somriure a cada instant.

Moltíssimes gràcies per haver-me deixat caminar uns anys al teu costat. T’estimo molt Amanda!!!

——————————————————————————————————————————

23/03/2011

Realment no se ni per on començar, no se si intentar escriure alguna cosa avui o és millor que ho deixi per un altre dia, però és clar, se’m fa difícil pensar en anar a dormir i ja he esgotat les opcions que em quedaven per distreure el meu cervell…així que millor intento explicar alguna història i després ja decidiré el que faig amb ella.

Tu ja saps com són els segons anys d’un jugador al primer equip, molt més difícils que els primers, han d’assumir més responsabilitats, tothom ja coneix els seus punts dèbils i ja no se’ls hi permeten tants errors de principiant…doncs bé, estem aquí, en aquest punt, assumint noves responsabilitats per les quals la teva part covarda et segueix dient que no estàs preparat, segur que té raó, però si no ho intentem segur que no ho estarem mai. No m’estic referint a res concret, simplement a com encarar la vida, a començar a assumir la teva absència, a encarar-la amb el màxim somriure que pugui dibuixar la meva cara en qualsevol moment. Segueixo trist, trist i cansat, sense empenta per a nous projectes que m’il·lusionen i m’estressen gairebé al mateix temps, però seguiré per aquest camí, perquè sense constància no tinc cap possibilitat de tornar a ser feliç, seguiré intentant trobar el meu lloc entre amics amb parelles estables i fills que surten de sota les pedres, dels quals no puc evitar sentir enveja i (sense voler) distanciar-me’n una mica, perquè inevitablement veig en els seus ulls el que m’hagués agradat sentir algun dia (encara faltava molt, ho sabíem) amb tu.

Intento mirar les coses de la manera més objectiva possible, se que no soc l’única persona al món que ha de conviure amb aquest sentiment, molta gent ha hagut de dir adéu a la persona estimada, al germà o la germana, als seus fills, a l’amic de l’ànima. Penso primer en la teva família i els teus amics per adonar-me que no estic sol plorant la teva absència, que no soc ningú per apropiar-me de tot aquest sentiment, només en formo part, amb un protagonisme principal, és cert, però no haig d’oblidar que hi ha més gent que ho pateix amb mi. I després, de manera molt més general, penso en cada accident de cotxe que veig a les notícies, en cada bomba que esclata a Líbia, en la pobra gent de Palestina, d’Haití, del Japó, d’Austràlia, de l’Índía, el poble Saharaui…tants i tants conflictes, tanta gent que és mor de gana o en guerres absurdes o per culpa dels maleits alts interessos econòmics… milers de persones, centenars de milers, milions de persones que han perdut parelles, familiars o amics, que pateixen el que estic patint jo, el que estem patint nosaltres. Diuen que mal de molts, consol de tontos, cert, completament cert, no em consola gens ni mica adonar-me d’això, no, en absolut, però el que si que em permet és pensar en que la gran majoria d’aquesta gent que ha perdut gent estimada i que es troba en la mateixa situació anímica que nosaltres aconseguirà tirar endavant i refer la seva vida i no només ho farà sinó que molts d’ells ho hauran de fer en unes condicions econòmiques i de benestars materials infinitament pitjors que els que gaudeixo jo, per tant, res de fer-me tant la víctima, que encara que sigui per respecte a tots ells, toca seguir apretant les dents i encarar amb força el llarg camí que em queda.

Si, escrit queda molt bé, molt bonic i molt valent per part meva, però el dia a dia no és tant fàcil, començo a adonar-me que encara no soc capaç d’aguantar la mirada de la gent, que baixo el cap massa sovint durant les converses, en un acte reflex d’amagar els meus sentiments per preservar una intimitat de la que per sort no gaudeixo des de fa molt de temps, gràcies a la confabulació de tanta gent i tants amics, m’he tornat encara més casca-ràbies del que ja era, disfruto poca estona del que m’agrada i aquella paciència que tant apreciaves en mi sembla que m’abandona per moments…la part positiva és que començo a adonar-me’n i que per tant estic a temps de posar-hi remei, segur que fa un any em comportava igual i ni tan sols me n’adonava, millor que m’ho agafi com un avenç doncs.

En cada cosa que faig, en cada èxit o fracàs, en cada projecte, en cada conversa, en cada color, en cada pensament, en cada lletra de cançó, en cada notícia…en cada instant t’hi veig a tu. No sempre és en el mateix moment però tard o d’hora totes les coses d’aquest món tenen relació amb tu, tot el que passa pel meu cervell desemboca cap a l’Amanda, per sort això no té perquè ser dolent, de fet normalment ja m’arrenca un somriure sota el nas cada cop que em passa, perquè no només em passa en les coses tristes, sobretot em passa en les divertides, com cada vegada que veig algú a qui li treuen el tap de plàstic de l’ampolla d’aigua a l’entrar a qualsevol camp de bàsquet, o quan veig algú sentat a terra menjant pa amb fuet o quan qualsevol situació em porta als milions d’anècdotes que vam compartir amb tant poc temps. Si voleu imaginar-vos una visió divertida del tema (i sou una mica frikies) penseu en com si el meu cervell a vegades situés l’Amanda com si fos el meu mestre Yoda i el meu Obi-Wan Kenobi particulars (ho sento, però passo de Darth Vaders…), res, un comentari per fer-vos somriure després de tant de rollo.

No puc dir-te res que no t’hagi dit abans, saps de sobres que sempre seràs el que més hauré estimat mai, que la vida sense tu encara no ha recuperat gran part del seu sentit però que m’hi esforço cada dia per tal d’aconseguir seguir fent camí, que t’enyoro i que no m’acostumo a la teva absència, que ploro quan m’oblido d’algun detall, d’alguna anècdota que compartíem tu i jo, que somric quan la recordo, que somric cada dia més i que espero seguir-ho fent, que tens i que tinc uns amics que valen més del que pugui posar en paraules, que hi ha molta, moltíssima gent que et troba a faltar i que això només els hi passa als cracks Amanda, només els millors són capaços de deixar aquesta estela darrera seu, que em vas fer créixer tant Amanda, tant…que la caiguda ha estat de massa amunt, però que també em vas ensenyar que si no m’aixeco i em poso a caminar em fotràs un bon clatellot, que gràcies a tu he viscut més del que molta gent podrà viure mai per molts anys que visquin, que ara entenc els plorars sense cap explicació i que em fa immensament feliç i melancòlicament trist llegir en els teus escrits tot el que vaig significar per a tu.

Ja t’he explicat que totes les coses, tard o d’hora desemboquen en algun pensament cap a tu, però és especialment curiós en el cas de les cançons, la meva ment imagina sense parar fins al punt de que a vegades haig de parar el cotxe per tal de poder seguir el fil argumental de la meva ment i plorar o riure pensant en la relació entre tu i la història de la cançó, aquesta és la última en que m’ha passat, tot i que es trista perquè és el reflex d’un futur que jo ja no puc imaginar i que el que realment m’agradaria seria poder dedicar-te la que ve just després d’aquesta en el cd…però tot i així, estic segur que seguiré cantante cançons.

Criticarem les noves modes de pentinats

http://www.ivoox.com/manel-critiarem-les-noves-modes-pentinats_md_583874_1.mp3″ descarregar en mp3

Vindran els anys i, amb els anys, la calma
que et pintarà als ulls una mirada suau.
Et faran fer un pas i, després, un altre,
seràs tota una experta a tirar endavant.
Amb tant de temps hauràs trobat un lloc agradable,
o ja estaràs un pèl mandrosa per buscar.
Rebràs tracte de senyora, o de iaia estranya
que té acollonits tots els nens del veïnat.

I seràs un sac de mals o seràs una roca.
I els moments de mirar enrere et faran gràcia i et faran mal.
I potser no seré el teu amic,
ni tindré res a veure amb si ets o no ets feliç.
Ja em veig de record mig trist que se’t creua pel cap
una mala tarda.
I potser dormiré abraçadet
a una dona a qui quasi no hauré explicat qui ets.
Potser tindrem néts malparits que se’n fotin de mi
quan no m’enteri de les coses.

Però, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.
Caminaré lent i m’asseuré, a vegades, als bancs.
Verset a verset convocaré el teu cos llarg i blanc
i em podran veure somriure una mica per sota del nas.

Que vinguin els anys! Aquí em té la calma!
Que em jugo amb la decadència de la carn
que un raconet del menjador farà d’escenari
i que ningú sospitarà de qui estic parlant.

I que, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.
No sé si estaré per garantir-te una gran qualitat
però creuré en un verset i em distrauré intentant-lo allargar
i em podran veure somriure una mica per sota del nas,
i em podran veure somriure una mica per sota del nas.

SeMPRe!!!

——————————————————————————————————————————

23/03/2010

Ja ha passat un any i només ha passat un any…que ràpid i que lent que passa el temps.
Primer va ser el 23 d’abril, el dia de sant Jordi feia un mes just de tot, després va venir el primer viatge amb la penya, la primera muntanya, el primer Sant Joan, el meu primer aniversari, el teu primer aniversari, el nostre primer aniversari, els primers nadals, el primer cap d’any, la primera copa…i demà farà un any de tot…

Fa setmanes que molta gent em demana “permís” per fer un petit recordatori, cadascú en el seu àmbit vol fer alguna cosa per demostrar que segueixes molt present en el cor de tots, és maco, molt i molt maco, que tothom vulgui fer públic lo molt que signifiques per a ells.
M’han demanat si jo volia escriure alguna cosa…es fa difícil pels més propers fer-ho de manera positiva, no caure en la pena o en el patiment que ens suposa la teva absència, malgrat això he decidit intentar compartir el que pugui…

Ahir em deia un bon amic nostre que el dia 23 per a mi no serà gaire diferent a cap altre dia, que no sentiré més la teva absència demà que abans d’ahir o que l’11 de novembre o que el 21 d’abril, té raó en el que diu, qui més canvis sentiran el dia de demà són aquells que, com ell i la immensa majoria d’amics, no convivien amb tu en el dia a dia, ells si que tenen aquesta data marcada al cervell, es el teu dia, el dia en que tot el que faran o pensaran els recordarà a tu, on et veuran darrere de cada acte, de cada riure, de cada plor, de cada gest…Per a mi i per a la teva família i els teus amics més propers (geogràficament parlant), el que diferenciarà aquest dia de la resta de l’any és precisament això, que molta més gent pensarà en tu, que les mostres d’afecte, d’enyorança, de recolzament i de força seran més evidents encara, més públiques si vols…

Em pregunto que podria dir de tu que la gent no sàpiga, no ho se, només cal girar la vista enrere i observar la reacció de la gent quan va passar tot per adonar-se de la teva grandesa, de la petjada que deixaves en tota la gent que coneixies al llarg de la vida, en el bàsquet, en el cau, en la feina o en qualsevol situació imaginable. No eres una persona de les que s’oblida, de les que passen per la vida sense fer massa soroll; alguns em comenten que la primera vegada que et van conèixer els vas intimidar, que la teva energia i la teva seguretat en fer i desfer els causava respecte…n’havíem parlat tu i jo d’això, de la sensació de domini que desprenies en qualsevol tema relacionat amb el bàsquet i sobretot amb la teva penya, quan t’ho comentava se que no t’agradava, que no era una imatge que busquessis, però es que un cop se’t coneixia s’entenia tot, desprenies aquella sensació de lideratge i de coneixement total de les situacions simplement perquè el tenies!!! tu sabies com s’havia d’afrontar qualsevol situació, amb qui s’havia de parlar, com s’havia d’aconseguir qualsevol cosa relacionada amb el bàsquet o la penya, qualsevol cosa que se’ns pogués acudir tu ja l’havies provat o rumiat, dir que anaves una passa endavant de la resta es quedaria curt, molt curt.

Ens vam començar a llegir al foro, ens vam començar a conèixer de veritat potser a Tarragona, en el viatge frikie per veure jugar el nostre Panchi, allà vam descobrir que la nostra visió del bàsquet tenia moltes similituds, qui més a part de nosaltres a dia d’avui encara espera que el Panchi doni un pas endavant i es converteixi en un base dominador a Europa o NBA?? està clar que ningú més que nosaltres, també vam descobrir la faceta fiestera de l’altre…i just després van començar els viatges comuns per seguir la nostra penya…

Tu em vas dir alguna vegada que t’havies enamorat de mi (només una mica eh?) en el viatge a Valladoflis, emborratxant-nos a la Barmacia…jo em sembla que va ser abans, a Granada, en el viatge Flis, tot i que en aquell moment no me’n vaig adonar, o no volia adonar-me’n… Sempre m’ha fet molta gràcia el fàcil que es adonar-se dels sentiments dels altres i lo complicat que es analitzar el que et passa a tu mateix. Tothom té (o hauria de tenir) aquell amic de l’ànima al qual li explica tot, o tot el que necessita explicar-li es clar, recordo trucar-lo i dir-li que si anàvem a fer un cafè, que necessitava parlar amb ell, així que vam quedar i abans de que jo digués res o pronunciés el teu nom em va dir: “vale, estás enamorado de Amanda, como sigue?”. Jo no recordava haver-li parlat de tu excepte quan parlàvem de la penya…està clar que si en aquells moments tenia algun dubte, me’ls va foragitar de cop.

Així va començar tot, no se ben bé perquè ho he escrit aquí i de fet no li veig el sentit, però com ha sortit així, així es quedarà…però potser millor reprendré el fil explicant alguna anècdota o detall que permetin arrencar-nos a tots un somriure, si més no ho intentaré…

Algú va explicar al foro la nostra guerra al supermanager, no recordo qui va ser, tot i que vaig flipar molt de que algú ho sapigués, però ho recordaré ara perquè tothom ho sàpiga, omplint algun detall que faltava: començava la temporada i començava el supermanager, tu em vas dir que no sabies jugar, que t’avorria massa ràpid, jo et vaig picar per fer una lliga privada, que això et faria jugar fins al final, no era difícil picar-nos l’un amb l’altre, si una cosa no ens ha faltat mai és esperit competitiu, així que amb el meu compromís d’ensenyar-te com es jugava amb el broker per fer peles (que era la part que no dominaves), vam començar la guerra setmanal per guanyar la jornada i sobretot per fer enrabiar a l’altre, que jo crec que era el que més ens agradava….total, que després de mil-una jornades arribem a l’última jornada i com no, sense saber jugar resulta que em guanyaves d’uns 40 o 50 punts…aquí es demostra qui en sap de bàsquet…remuntada difícil, impossible?? jo creia que no, però necessitava una arma secreta, algun jugador que tu no encertaries mai que hagués posat, per tal que no poguessis copiar-me tal i com havies fet les últimes jornades per tal de mantenir el teu avantatge…vaig decidir confiar en un dels jugadors més porcs i dels que més hem renegat de la lliga, si, vaig fitxar a l’Axel Hervelle…a mi em tocava treballar al bar, i just abans d’anar-hi et vaig enviar un missatge posant-te els punts que portava i els nombre de jugadors que em faltaven per contar, sense revelar-te encara el nom del teu enemic màxim, tu estaves a un concert amb els amics i no podies mirar puntuacions, per la qual cosa vaig escaquejar-me un moment de currar i et vaig enviar un segon missatge amb un exaltat “vamos Hervelle!!! junt amb la puntuació estratosfèrica del nostre amic (33+bonus de victòria) i la meravellosa xifra d’uns 230 punts que feien factible la remuntada…la teva resposta no es va fer esperar, no recordo si em vas insultar directament o si només vas acusar-me de trair els meus ideals, però el fet es que al cap d’una llarga estona de nervis vas decidir marxar abans d’hora cap a casa per poder mirar el resultat final…enmig de la feinada de la nit vaig rebre el teu missatge definitiu, mala senyal vaig pensar, si me l’envia es perquè m’ha guanyat, era cert, després de tota la temporada i de mils de punts a repartir resulta que m’havies guanyat per 0,40 punts…ni tan sols pagar-te ràpidament el sopar va servir perquè tinguessis compassió de mi i vas furgar en aquests 0,40 punts tot el que vas poder i més…ben fet, era part de la nostra relació i saps que jo hagués fet el mateix, jaja,

No puc acabar sense exposar alguna cosa més del que has significat per mi, Amanda, no hi han prou paraules al mon que em permetin expressar-ho, tampoc tinc avui la capacitat d’intentar-ho, així que reproduiré aquí un parell de fragments del que he escrit durant aquest temps.

Demano perdó abans de fer-ho perquè se que aquesta part no arrencarà un somriure, però la meva part egoista necessita que tothom sàpiga lo molt que t’estimo. Només us demano que no us quedeu en la meva desesperació, sinó en tot el que l’Amanda significava i significa, la desesperació s’anirà apaivagant amb el temps, el sentiment perdurarà sempre…

“he aprés tant de tu, Amanda, ets la millor persona que he conegut i que coneixeré mai…estimaves com ningú a tothom, sense reserves, t’implicaves en tot el que creies que valia la pena, deies les coses a la cara i sense embuts, no tenies perjudicis però tampoc et prenien el pel, eres llesta, guapa i m’estimaves…i ara que havia tastat tot això, ara que havia conegut a la persona més meravellosa del mon i que a més volia estar al meu costat fins sempre, ara que era feliç, que començàvem a fer-nos bromes sobre bodes, que ens compràvem la furgo per anar a veure mon, que planificàvem el viatge a l’Índia, que se’ns queia la baba amb els nens i sobretot amb l’Adrià, ara que podíem observar la nostra vida a 10, 20, 30 anys vista…”

“Recordo el teu somriure, el teu alè, la teva força, el teu amor.
Enyoro el teu amor, la teva força, el teu alè, el teu somriure.

Avui acaba aquest any de merda on els pilars de la vida de la gent que estàvem al teu voltant no han suportat el pes de la teva absència, units intentem construir quelcom que ens porti a recuperar les ganes de vida, de menjar-nos el mon, de visualitzar el futur amb esperança i de disfrutar de les petites coses que donen sentit a la nostra existència…de construir quelcom que ens recordi tot el que tu ens donaves.

Sabem que no ho aconseguirem, que la teva pèrdua és irreparable, ni tan sols aspirem a imaginar un futur; però també sabem que malgrat la boira cal caminar, que el mon per sort no s’atura per res, ni tan sols per tu i que si ens rendim no ens ho perdonaries mai.

És una lluita constant, una barreja d’auto-obligar-nos a mirar endavant i un no voler perdre de vista el passat, de buscar les coses que ens permeten un somriure, de donar un pas endavant en el nostre nou camí del que encara no hem trobat el principi i d’una malaltissa necessitat de perdre’ns en la dolorosa contemplació de la vida que tant feliçment recorríem al teu costat.

No ens rendirem Amanda, t’ho puc prometre, per tu i per tots aquells que ens ofereixen la seva ma per treure’ns del fons del pou on ens trobem, i en el que malgrat l’esforç de tants, no aconseguim veure encara la claror de la sortida, només espero que algun dia puguem cantar, creient-ho realment, que a vegades, contra tot pronóstic…ens en sortim.”

SeMPRe AMANDA!!!

Marc
——————————————————————————————————————————

23/03/2010

Avui no és un dia normal. Inevitablement mai més ho serà. Fa molts dies que molts de nosaltres pensem com serà avui… doncs he decidit que sigui un dia menys trist. Pensaré en tot allò que hem viscut i se m’escaparà un somriure. Vull que se m’escapi perquè sé, que és exactament el que tu voldries.
Així, avui recordaré mil històries i batalletes, sense estar trista. No serà fàcil, però la vida no ho és… nosaltres ja ho sabem.

Puc pensar en mil coses que vam fer i somriure, com ara:

– saltar-se la seguretat que Michael Jordan porta al voltant i ser l’única persona en poder fer-li un primer pla sense zoom…
– veure com un smint pot solucionar tants problemes i que em despertis per explicar-m’ho
– parlar-te sense paraules i que m’entenguis
– fer règim menjant kilos i kilos de ‘guarrades’
– inventar-nos una aposta per poder tenir fotos amb qui volguem… i que coli cada vegada!
– colar-nos a un homenatge per veure un mite
– plorar per victòries i per derrotes
– pujar muntanyes quan als 20 metres no pots més
– triar el camí difícil perquè és el que realment vols
– esquiar per primer cop i atrevir-te amb tot
– fer que tants nens es diverteixin un dia que estarien tancats a casa
– versionar una cançó per minut perquè contingui un nom de qualsevol jugador de la penya
– ballar un vals a les set del matí en qualsevol poble del planeta
– atacs de riure inacabables per petites coses
– tardes de sofà i tele per passar els nostres atacs de ‘saitis’
– problemes i solucions ràpides
– km i km per veure un partit
…………………………..

Podria seguir molta estona… i crec que és el que faré avui. Perquè sinó, inevitablement estaré trista. I tu, no voldries.
Sé que no vam escoltar aquesta cançó juntes, però també sé, que pensaries que el que hem de fer els i les que t’enyorem tots i cada un dels dies que passen, és sortir-nos-en.

Provem d’encaixar en escenes boniques,
En ports de diumenge farcits de gavines,
En grans sobretaules on els avis canten,
En nits vora el foc abraçats a una manta.
Es tracta de ser els simpàtics del barri,
Els que ballen I ballen fins que els músics parin
I irrompre arrogants lluint les millors gales
En discos amb dones amb feines estables.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

Busquem quedar bé en el retaule magnífic
Dels que van pel món amb posat monolític
I afronten la vida mirant-la a la cara
I un dia, contents, compren flors a sa mare.
Intentem trampejar per ser persones dignes,
El pare modèlic que volen les filles,
El de la veu greu, el de la mà forta,
Que paga un vermut I que arregla una porta.
I després tancar els ulls I sentir el món en calma
I a dos ocellets fent piu-piu dalt d’un arbre
Havent enllestit un gran epitafi
Que arranqui somriures a tots els que passin.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

I, a vegades, contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic,
Tot fent evident,
Que per un moment,
Ens en sortim.

Manel – Ens en sortim.
http://www.ivoox.com/manel-ens-sortim_md_239811_1.mp3″ Ir a descargar

Sa
——————————————————————————————————————————

23/03/2010

Continuaremos SeMPRe el camino que tu nos enseñaste

El día puede ser largo cuando se tiene que aprender a vivir sin la guía a la que te habías acostumbrado. No te echamos de menos porque sigues entre nosotros.

Hoy hace un año que no estás físicamente, pero tus enseñanzas, tu amor por el verd-i-negre y tu forma de entender la vida siguen esculpidas no sólo en las paredes del Olimpic, si no en los corazones de quiénes tuvimos la fortuna de compartir un ratito de tu tiempo.

Me preguntaba el otro día mi amigo Roberto, como hacer para escribir un artículo en éste blog, mi única recomendación era que escribiera con el corazón y el resto, fluiría solo. Hoy no se si yo podré, ya que lo que pretendo escribir junta todas las emociones; la alegría que los buenos momentos que compartimos y la ausencia que su marcha de repente, nos dejó.

Conocí en la copa a Jon, el novio de una amiga de Bilbao que resultó ser un Penyero, de esos que abundan fuera de las fronteras de Badalona. Le llevé una camiseta, le di una bufanda y sobre todo, estaba preparando para llenar de sentimiento verd-i-negre a un seguidor de esos que hay que cuidar y valorar, porque ser Penyero fuera de Badalona, no es fácil.

Le contaba las andanzas y venturas que hemos vivido, que vivimos y jugando a adivinador, las que viviremos. Él me preguntaba cosas y escuchaba entusiasmado, más seguramente por la pasión que yo ponía al contarlo que lo que le decía en si. Estábamos juntos en el campo y hubo un momento en que me hizo una pregunta que cambió en ese momento mi semblante. ¿Qué jugador era ese que algunos llevaban en su camiseta?

El jugador en cuestión era Amanda. Le comenté que ese nombre no era de un jugador, era de alguien que pertenecía a la Penya, que era Penya. Pero que eso era difícil de explicar en medio de una grada y en el fragor de un partido. Aplazamos mi explicación para luego en casa, y sentados ante una buena copa explicarle como era vivir la Penya desde los ojos de Amanda Castell.

Perdimos el partido de cuartos, algo previsible y volvimos a casa tarde, muy tarde para mis costumbres. Aun así, él, joven e incansable me dijo que le debía una explicación. Sentía curiosidad y quién niega a alguien con ganas de conocer algo sobre alguien a quién tú admiras.

Le contaba como la conocí, como la miraba de reojo mientras ella, apoyada en la barandilla emanaba buen ambiente y de su boca sólo salían gritos de ánimo, siempre de ánimo. Como paseaba por el Olimpic portando una pancarta con frases alegres y originales, para colgar en cualquier valla del campo. Admiraba todo ese empeño en hacer del ambiente de básquet en Badalona, un lugar más agradable.

Pero lo mejor estaba por venir.

A través del foro acordamos que le ayudaría a vender lotería del fons, su fons, aquél que idearon unos cuantos locos mientras comían pipas en una de las escaleras del Olimpic y crearon la Penya del sirvengüenses, en honor a un aficionado que se pasaba el día gritando esa palabra. Quedé con Marc, su compañero en un bar que regentaba en Vilassar. Allí, hablando con él empecé a comprender la dimensión de la persona a la que aún no conocía. Unos días más tarde quedé con ella para que me diera más lotería, había conseguido vender más de lo que ella y yo mismo esperábamos, y allí la conocí. Cuando vas a conocer a una persona nunca sabes que te encontrarás pero en ella fue fácil, una sonrisa. No era persona de grandes gestos ante quién no conocía pero transmitía confianza, serenidad. Luego el tiempo nos llevó a tener más conversaciones, compartir alguna cerveza en la terraza de algún bar y sin duda, compartimos una pasión y una manera de entender el ser aficionado. Su manera de ser aficionada la aprendí de golpe, en un partido.

Jugaba la Penya en el Palau blaugrana y le pedí si podía conseguirme entradas, me dijo que por supuesto y allí me personé a ver un derbi en “territorio enemigo”, con mi mujer y mis 2 hijos. Yo, novato en estas batallas, iba con cierto miedo ya que había oído como tiempo atrás algunos seguidores no tuvieron un comportamiento correcto. Pero pronto recibiría una de las mayores lecciones de buen aficionado que se puede tener. Comenzado ya el partido, uno de los fondos blaugranas se dedicó a cantarle a Ricky hijo de …

Seguramente cualquier otro grupo de aficionados, incluso yo mismo hubiera reaccionado con indignación, enfado y quizás hasta soltando improperios, todo el fons con Amanda a la cabeza se giró hacía la grada para devolverle los insultos con un sonoro aplauso. Aquél día recibí una lección impagable de cómo ser aficionado sin caer en las bobeces (palabra inventada por ella) que vemos por la tele y en otros campos. Aquella noche sin duda me rendí por completo a la manera de actuar del Fons, que era sin duda una herencia de la manera de ser de la propia Amanda.

A estas alturas de la noche el agotamiento se apoderó de mi. Me había levantado a las 5 de la mañana para viajar a Bilbao y estaba simplemente agotado, pero el ponerme a hablar de ella me había devuelto hasta la madrugada casi sin enterarme.

Le prometí a Jon que pronto, al cumplirse el primer aniversario de su marcha, hablaríamos más de ella, ya que alguien como Amanda no queda en el olvido de manera fácil y hablaremos mucho tiempo no sólo de ella, si no de todas las enseñanzas y manera de ver el deporte nos dejó. No habrá copa forera, ni pre-partidos ante una cerveza, ni otras muchas cosas, pero el poso que ella fabricó con su manera de hacer, de entender la Penya perdurará por siempre en las paredes del Olimpic. Y si algún día nos mudamos, en el traslado llevaremos una caja con los trofeos de la Penya y otra con las enseñanzas que ella nos dejó, pero SeMPRe aplicando el lema que ella promulgaba, sacado de la película de los Monty Python:

– always look on the bright side of life.

Era su manera de entender la vida, la que nos mostró a quiénes tuvimos la enorme fortuna de compartir un ratito de su tiempo, un rato fugaz pero intenso, porque lo vivió y nos lo hizo vivir con intensidad, la misma que ponía apoyada en la barandilla y gritando hasta quedar afónica su canción preferida:
¡Força Penya!

Gracias Amanda por enseñarnos como eras.

Juan Pedro

——————————————————————————————————————————
20/02/2010

Una copa sin ti es menos copa

La Copa Forera, competición paralela de aficionados que cumple este año nueve ediciones y que han ganado los hinchas de Asefa Estudiantes, es desde este año también memorial Amanda Castell. Amanda era una loca del DKV Joventut y demente de adopción habitual de este torneo que falleció el pasado mes de marzo.

La Copa es mucho más que sólo baloncesto. Del buen rollo entre aficiones, que normalmente no pasa del intercambio de cánticos y tragos entre aficionados, a veces salen amistades para toda la vida.

Con Amanda fue algo así. No recuerdo el momento exacto en que empecé a darle la chapa en la Copa de Valencia 2003, hace ya siete años. Pero sí la última vez que nos vimos, a la salida de Magariños tras la final de la MiniCopa de Madrid que ganó su Penya.

Por eso en esta Copa de Bilbao en la que estamos todos, penyeros, estudiantiles, baskonistas, taronjas, cajistas… juntos disfrutando de -y con la disculpa de- el baloncesto se la echa todavía más de menos de lo habitual. Y por eso nos ha llenado de orgullo a sus amigos del baloncesto el homenaje que las aficiones le han hecho hoy en la Copa Forera. Un homenaje que, nos cuentan los organizadores de este año, hay intención de hacer cada año. La Copa Forera pasa a ser desde esta edición también el Memorial Amanda Castell –Panchiacb (su nick en el foro de acb.com).

¡Qué mejor para homenajear a una tía como Amanda que hizo del baloncesto su forma de vida que darle su nombre a una competición entre hinchas de BA-LON-CES-TO!

Y es que como dice la carta que una de nuestras “pessolas” leyó en su entierro y que hoy en la Forera se ha vuelto a recordar… “¿a quién le gusta el baloncesto y no conoce a Amanda?”

¡SeMPRe AMANDA! Mai t´oblidarem

Santi Escribano
Departamento de Comunicación de Asefa Estudiantes y orgullosísimo amigo de Amanda

——————————————————————————————————————————
24/03/2009

A qui li agrada el bàsquet i no coneix l’Amanda? crec que són dues idees paraleles, no es poden separar, per això des de Madrid, València, Màlaga, Sevilla, Alacant, Manresa, Barcelona, Girona, Vitoria, Pamplona, Granada, Zaragoza, Bilbao,tots els que em deixo, Badalona i Sant Adrià i de tots i cada un dels racons del món on hi hagi bàsquet no paren d’arribar abraçades, petons, paraules de consol i ànims. Això ho diu tot de l’Amanda. Viatjant per tot arreu defensant els nostres colors però per damunt de tot fent amistats, fins i tot de grades adversaries.

Sabem que voldries que ara que estem tots junts, estiguessim tots rient,feliços i que fossim optimistes tal i com tu ens has ensenyat, però no podem. Sabiem tirar endavant, saltar obstacles, dir les coses clares sense embuts i prendre decisions díficils gràcies a la teva empenta, ara seguirem l’exemple, però n’haurem d’aprendre. Amb el petit trosset de tu que tots portarem sempre dins nostre ho aconseguirem, perquè allò essencial és invisible pels ulls.

No et preocupis: farem competicions de posar-nos el maxim número de galetes a la boca, pujarem muntanyes amb la samarreta de la penya tot menjant donuts, anirem en cotxe 13 hores per veure un partit que perdrem de trenta deixant-nos la veu, menjarem fuet amb olives i nocilla pels carrers de qualsevol ciutat, riurem fins a tenir agulletes a la panxa, caurem rodolant per la neu, farem concursos de triples a cullera descalços a les sis del matí, tornarem a eslovènia, inventarem mil cançons i farem mil pancartes amb “e” minúscules i tres milions de coses més…. ho farem per tu.

Des d’ahir un tros de cel és verdinegre. gràcies per tot Amanda. ara més que mai it’s time to shine.

I com que sé que t’agradaria: “always look on the bright side of life”.

SeMPRe AMANDA

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: