Pàgina d'inici > Amanda > Amanda any 2

Amanda any 2

SI QUIERES LEERLO TRADUCIDO AL CASTELLANO CLICKA AQUÍ

Realment no se ni per on començar, no se si intentar escriure alguna cosa avui o és millor que ho deixi per un altre dia, però és clar, se’m fa difícil pensar en anar a dormir i ja he esgotat les opcions que em quedaven per distreure el meu cervell…així que millor intento explicar alguna història i després ja decidiré el que faig amb ella.

Tu ja saps com són els segons anys d’un jugador al primer equip, molt més difícils que els primers, han d’assumir més responsabilitats, tothom ja coneix els seus punts dèbils i ja no se’ls hi permeten tants errors de principiant…doncs bé, estem aquí, en aquest punt, assumint noves responsabilitats per les quals la teva part covarda et segueix dient que no estàs preparat, segur que té raó, però si no ho intentem segur que no ho estarem mai. No m’estic referint a res concret, simplement a com encarar la vida, a començar a assumir la teva absència, a encarar-la amb el màxim somriure que pugui dibuixar la meva cara en qualsevol moment. Segueixo trist, trist i cansat, sense empenta per a nous projectes que m’il·lusionen i m’estressen gairebé al mateix temps, però seguiré per aquest camí, perquè sense constància no tinc cap possibilitat de tornar a ser feliç, seguiré intentant trobar el meu lloc entre amics amb parelles estables i fills que surten de sota les pedres, dels quals no puc evitar sentir enveja i (sense voler) distanciar-me’n una mica, perquè inevitablement veig en els seus ulls el que m’hagués agradat sentir algun dia (encara faltava molt, ho sabíem) amb tu.

Intento mirar les coses de la manera més objectiva possible, se que no soc l’única persona al món que ha de conviure amb aquest sentiment, molta gent ha hagut de dir adéu a la persona estimada, al germà o la germana, als seus fills, a l’amic de l’ànima. Penso primer en la teva família i els teus amics per adonar-me que no estic sol plorant la teva absència, que no soc ningú per apropiar-me de tot aquest sentiment, només en formo part, amb un protagonisme principal, és cert, però no haig d’oblidar que hi ha més gent que ho pateix amb mi. I després, de manera molt més general, penso en cada accident de cotxe que veig a les notícies, en cada bomba que esclata a Líbia, en la pobra gent de Palestina, d’Haití, del Japó, d’Austràlia, de l’Índía, el poble Saharaui…tants i tants conflictes, tanta gent que és mor de gana o en guerres absurdes o per culpa dels maleits alts interessos econòmics… milers de persones, centenars de milers, milions de persones que han perdut parelles, familiars o amics, que pateixen el que estic patint jo, el que estem patint nosaltres. Diuen que mal de molts, consol de tontos, cert, completament cert, no em consola gens ni mica adonar-me d’això, no, en absolut, però el que si que em permet és pensar en que la gran majoria d’aquesta gent que ha perdut gent estimada i que es troba en la mateixa situació anímica que nosaltres aconseguirà tirar endavant i refer la seva vida i no només ho farà sinó que molts d’ells ho hauran de fer en unes condicions econòmiques i de benestars materials infinitament pitjors que els que gaudeixo jo, per tant, res de fer-me tant la víctima, que encara que sigui per respecte a tots ells, toca seguir apretant les dents i encarar amb força el llarg camí que em queda.

Si, escrit queda molt bé, molt bonic i molt valent per part meva, però el dia a dia no és tant fàcil, començo a adonar-me que encara no soc capaç d’aguantar la mirada de la gent, que baixo el cap massa sovint durant les converses, en un acte reflex d’amagar els meus sentiments per preservar una intimitat de la que per sort no gaudeixo des de fa molt de temps, gràcies a la confabulació de tanta gent i tants amics, m’he tornat encara més casca-ràbies del que ja era, disfruto poca estona del que m’agrada i aquella paciència que tant apreciaves en mi sembla que m’abandona per moments…la part positiva és que començo a adonar-me’n i que per tant estic a temps de posar-hi remei, segur que fa un any em comportava igual i ni tan sols me n’adonava, millor que m’ho agafi com un avenç doncs.

En cada cosa que faig, en cada èxit o fracàs, en cada projecte, en cada conversa, en cada color, en cada pensament, en cada lletra de cançó, en cada notícia…en cada instant t’hi veig a tu. No sempre és en el mateix moment però tard o d’hora totes les coses d’aquest món tenen relació amb tu, tot el que passa pel meu cervell desemboca cap a l’Amanda, per sort això no té perquè ser dolent, de fet normalment ja m’arrenca un somriure sota el nas cada cop que em passa, perquè no només em passa en les coses tristes, sobretot em passa en les divertides, com cada vegada que veig algú a qui li treuen el tap de plàstic de l’ampolla d’aigua a l’entrar a qualsevol camp de bàsquet, o quan veig algú sentat a terra menjant pa amb fuet o quan qualsevol situació em porta als milions d’anècdotes que vam compartir amb tant poc temps. Si voleu imaginar-vos una visió divertida del tema (i sou una mica frikies) penseu en com si el meu cervell a vegades situés l’Amanda com si fos el meu mestre Yoda i el meu Obi-Wan Kenobi particulars (ho sento, però passo de Darth Vaders…), res, un comentari per fer-vos somriure després de tant de rollo.

No puc dir-te res que no t’hagi dit abans, saps de sobres que sempre seràs el que més hauré estimat mai, que la vida sense tu encara no ha recuperat gran part del seu sentit però que m’hi esforço cada dia per tal d’aconseguir seguir fent camí, que t’enyoro i que no m’acostumo a la teva absència, que ploro quan m’oblido d’algun detall, d’alguna anècdota que compartíem tu i jo, que somric quan la recordo, que somric cada dia més i que espero seguir-ho fent, que tens i que tinc uns amics que valen més del que pugui posar en paraules, que hi ha molta, moltíssima gent que et troba a faltar i que això només els hi passa als cracks Amanda, només els millors són capaços de deixar aquesta estela darrera seu, que em vas fer créixer tant Amanda, tant…que la caiguda ha estat de massa amunt, però que també em vas ensenyar que si no m’aixeco i em poso a caminar em fotràs un bon clatellot, que gràcies a tu he viscut més del que molta gent podrà viure mai per molts anys que visquin, que ara entenc els plorars sense cap explicació i que em fa immensament feliç i melancòlicament trist llegir en els teus escrits tot el que vaig significar per a tu.

Ja t’he explicat que totes les coses, tard o d’hora desemboquen en algun pensament cap a tu, però és especialment curiós en el cas de les cançons, la meva ment imagina sense parar fins al punt de que a vegades haig de parar el cotxe per tal de poder seguir el fil argumental de la meva ment i plorar o riure pensant en la relació entre tu i la història de la cançó, aquesta és la última en que m’ha passat, tot i que es trista perquè és el reflex d’un futur que jo ja no puc imaginar i que el que realment m’agradaria seria poder dedicar-te la que ve just després d’aquesta en el cd…però tot i així, estic segur que seguiré cantante cançons.

Criticarem les noves modes de pentinats

http://www.ivoox.com/manel-critiarem-les-noves-modes-pentinats_md_583874_1.mp3″ descarregar en mp3

Vindran els anys i, amb els anys, la calma
que et pintarà als ulls una mirada suau.
Et faran fer un pas i, després, un altre,
seràs tota una experta a tirar endavant.
Amb tant de temps hauràs trobat un lloc agradable,
o ja estaràs un pèl mandrosa per buscar.
Rebràs tracte de senyora, o de iaia estranya
que té acollonits tots els nens del veïnat.

I seràs un sac de mals o seràs una roca.
I els moments de mirar enrere et faran gràcia i et faran mal.
I potser no seré el teu amic,
ni tindré res a veure amb si ets o no ets feliç.
Ja em veig de record mig trist que se’t creua pel cap
una mala tarda.
I potser dormiré abraçadet
a una dona a qui quasi no hauré explicat qui ets.
Potser tindrem néts malparits que se’n fotin de mi
quan no m’enteri de les coses.

Però, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.
Caminaré lent i m’asseuré, a vegades, als bancs.
Verset a verset convocaré el teu cos llarg i blanc
i em podran veure somriure una mica per sota del nas.

Que vinguin els anys! Aquí em té la calma!
Que em jugo amb la decadència de la carn
que un raconet del menjador farà d’escenari
i que ningú sospitarà de qui estic parlant.

I que, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.
No sé si estaré per garantir-te una gran qualitat
però creuré en un verset i em distrauré intentant-lo allargar
i em podran veure somriure una mica per sota del nas,
i em podran veure somriure una mica per sota del nas.

SeMPRe AMANDA!!!

Advertisements
Categories:Amanda
  1. Maurilast
    23/03/2011 a les 20:38

    Vinga nen! tirarem l’equip endavant i saps que tu tens un paper destacat. Marc, ja saps que has renovat el contracte i és fins que et jubilis, i fotrem la teva samarreta on la vegi tothom.

    una forta abraçada

  2. Fanny
    23/03/2011 a les 23:08

    No paris d’aixecar-te tantes vegades com faci falta Marc i, si cal, recolzat en qui tinguis més aprop. No te’n cansis de fer-ho, cada dia una passa però sempre endavant. A Vilassar et trobem a faltar més del que et penses però ens tranquilitza saber que tens molta gent al costat que t’estima i aguanta aquest caràcter rondinaire (no series el mateix sense ell!). Un petó per tu Marc i un altre per l’Amanda.

  3. Chantal
    24/03/2011 a les 13:56

    Tots necessitem un Yoda, i tu tens la millor!
    Saps on trobar-nos quan vulguis, Sempre hi serem.

  4. Josep
    26/03/2011 a les 00:23

    El que dius denota fins a quin punt els mals moments ens fan créixer. Marc, llegint el que dius, malgrat l’enyor que puguis sentir, l’absència d’Amanda i l’evocació constant, també t’ha fet créixer. Això és un sentiment positiu. I està molt bé que l’expressis.

    Una abraçada,

    Josep , Teresa, Roger, Núria

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: