Amanda

23/03/2011

Realment no se ni per on començar, no se si intentar escriure alguna cosa avui o és millor que ho deixi per un altre dia, però és clar, se’m fa difícil pensar en anar a dormir i ja he esgotat les opcions que em quedaven per distreure el meu cervell…així que millor intento explicar alguna història i després ja decidiré el que faig amb ella.

Tu ja saps com són els segons anys d’un jugador al primer equip, molt més difícils que els primers, han d’assumir més responsabilitats, tothom ja coneix els seus punts dèbils i ja no se’ls hi permeten tants errors de principiant…doncs bé, estem aquí, en aquest punt, assumint noves responsabilitats per les quals la teva part covarda et segueix dient que no estàs preparat, segur que té raó, però si no ho intentem segur que no ho estarem mai. No m’estic referint a res concret, simplement a com encarar la vida, a començar a assumir la teva absència, a encarar-la amb el màxim somriure que pugui dibuixar la meva cara en qualsevol moment. Segueixo trist, trist i cansat, sense empenta per a nous projectes que m’il·lusionen i m’estressen gairebé al mateix temps, però seguiré per aquest camí, perquè sense constància no tinc cap possibilitat de tornar a ser feliç, seguiré intentant trobar el meu lloc entre amics amb parelles estables i fills que surten de sota les pedres, dels quals no puc evitar sentir enveja i (sense voler) distanciar-me’n una mica, perquè inevitablement veig en els seus ulls el que m’hagués agradat sentir algun dia (encara faltava molt, ho sabíem) amb tu.

Intento mirar les coses de la manera més objectiva possible, se que no soc l’única persona al món que ha de conviure amb aquest sentiment, molta gent ha hagut de dir adéu a la persona estimada, al germà o la germana, als seus fills, a l’amic de l’ànima. Penso primer en la teva família i els teus amics per adonar-me que no estic sol plorant la teva absència, que no soc ningú per apropiar-me de tot aquest sentiment, només en formo part, amb un protagonisme principal, és cert, però no haig d’oblidar que hi ha més gent que ho pateix amb mi. I després, de manera molt més general, penso en cada accident de cotxe que veig a les notícies, en cada bomba que esclata a Líbia, en la pobra gent de Palestina, d’Haití, del Japó, d’Austràlia, de l’Índía, el poble Saharaui…tants i tants conflictes, tanta gent que és mor de gana o en guerres absurdes o per culpa dels maleits alts interessos econòmics… milers de persones, centenars de milers, milions de persones que han perdut parelles, familiars o amics, que pateixen el que estic patint jo, el que estem patint nosaltres. Diuen que mal de molts, consol de tontos, cert, completament cert, no em consola gens ni mica adonar-me d’això, no, en absolut, però el que si que em permet és pensar en que la gran majoria d’aquesta gent que ha perdut gent estimada i que es troba en la mateixa situació anímica que nosaltres aconseguirà tirar endavant i refer la seva vida i no només ho farà sinó que molts d’ells ho hauran de fer en unes condicions econòmiques i de benestars materials infinitament pitjors que els que gaudeixo jo, per tant, res de fer-me tant la víctima, que encara que sigui per respecte a tots ells, toca seguir apretant les dents i encarar amb força el llarg camí que em queda.

Si, escrit queda molt bé, molt bonic i molt valent per part meva, però el dia a dia no és tant fàcil, començo a adonar-me que encara no soc capaç d’aguantar la mirada de la gent, que baixo el cap massa sovint durant les converses, en un acte reflex d’amagar els meus sentiments per preservar una intimitat de la que per sort no gaudeixo des de fa molt de temps, gràcies a la confabulació de tanta gent i tants amics, m’he tornat encara més casca-ràbies del que ja era, disfruto poca estona del que m’agrada i aquella paciència que tant apreciaves en mi sembla que m’abandona per moments…la part positiva és que començo a adonar-me’n i que per tant estic a temps de posar-hi remei, segur que fa un any em comportava igual i ni tan sols me n’adonava, millor que m’ho agafi com un avenç doncs.

En cada cosa que faig, en cada èxit o fracàs, en cada projecte, en cada conversa, en cada color, en cada pensament, en cada lletra de cançó, en cada notícia…en cada instant t’hi veig a tu. No sempre és en el mateix moment però tard o d’hora totes les coses d’aquest món tenen relació amb tu, tot el que passa pel meu cervell desemboca cap a l’Amanda, per sort això no té perquè ser dolent, de fet normalment ja m’arrenca un somriure sota el nas cada cop que em passa, perquè no només em passa en les coses tristes, sobretot em passa en les divertides, com cada vegada que veig algú a qui li treuen el tap de plàstic de l’ampolla d’aigua a l’entrar a qualsevol camp de bàsquet, o quan veig algú sentat a terra menjant pa amb fuet o quan qualsevol situació em porta als milions d’anècdotes que vam compartir amb tant poc temps. Si voleu imaginar-vos una visió divertida del tema (i sou una mica frikies) penseu en com si el meu cervell a vegades situés l’Amanda com si fos el meu mestre Yoda i el meu Obi-Wan Kenobi particulars (ho sento, però passo de Darth Vaders…), res, un comentari per fer-vos somriure després de tant de rollo.

No puc dir-te res que no t’hagi dit abans, saps de sobres que sempre seràs el que més hauré estimat mai, que la vida sense tu encara no ha recuperat gran part del seu sentit però que m’hi esforço cada dia per tal d’aconseguir seguir fent camí, que t’enyoro i que no m’acostumo a la teva absència, que ploro quan m’oblido d’algun detall, d’alguna anècdota que compartíem tu i jo, que somric quan la recordo, que somric cada dia més i que espero seguir-ho fent, que tens i que tinc uns amics que valen més del que pugui posar en paraules, que hi ha molta, moltíssima gent que et troba a faltar i que això només els hi passa als cracks Amanda, només els millors són capaços de deixar aquesta estela darrera seu, que em vas fer créixer tant Amanda, tant…que la caiguda ha estat de massa amunt, però que també em vas ensenyar que si no m’aixeco i em poso a caminar em fotràs un bon clatellot, que gràcies a tu he viscut més del que molta gent podrà viure mai per molts anys que visquin, que ara entenc els plorars sense cap explicació i que em fa immensament feliç i melancòlicament trist llegir en els teus escrits tot el que vaig significar per a tu.

Ja t’he explicat que totes les coses, tard o d’hora desemboquen en algun pensament cap a tu, però és especialment curiós en el cas de les cançons, la meva ment imagina sense parar fins al punt de que a vegades haig de parar el cotxe per tal de poder seguir el fil argumental de la meva ment i plorar o riure pensant en la relació entre tu i la història de la cançó, aquesta és la última en que m’ha passat, tot i que es trista perquè és el reflex d’un futur que jo ja no puc imaginar i que el que realment m’agradaria seria poder dedicar-te la que ve just després d’aquesta en el cd…però tot i així, estic segur que seguiré cantante cançons.

Criticarem les noves modes de pentinats

descarregar en mp3

Vindran els anys i, amb els anys, la calma
que et pintarà als ulls una mirada suau.
Et faran fer un pas i, després, un altre,
seràs tota una experta a tirar endavant.
Amb tant de temps hauràs trobat un lloc agradable,
o ja estaràs un pèl mandrosa per buscar.
Rebràs tracte de senyora, o de iaia estranya
que té acollonits tots els nens del veïnat.

I seràs un sac de mals o seràs una roca.
I els moments de mirar enrere et faran gràcia i et faran mal.
I potser no seré el teu amic,
ni tindré res a veure amb si ets o no ets feliç.
Ja em veig de record mig trist que se’t creua pel cap
una mala tarda.
I potser dormiré abraçadet
a una dona a qui quasi no hauré explicat qui ets.
Potser tindrem néts malparits que se’n fotin de mi
quan no m’enteri de les coses.

Però, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.
Caminaré lent i m’asseuré, a vegades, als bancs.
Verset a verset convocaré el teu cos llarg i blanc
i em podran veure somriure una mica per sota del nas.

Que vinguin els anys! Aquí em té la calma!
Que em jugo amb la decadència de la carn
que un raconet del menjador farà d’escenari
i que ningú sospitarà de qui estic parlant.

I que, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.
No sé si estaré per garantir-te una gran qualitat
però creuré en un verset i em distrauré intentant-lo allargar
i em podran veure somriure una mica per sota del nas,
i em podran veure somriure una mica per sota del nas.

SeMPRe!!!

Marc
——————————————————————————————————————————

23/03/2010

Ja ha passat un any i només ha passat un any…que ràpid i que lent que passa el temps.
Primer va ser el 23 d’abril, el dia de sant Jordi feia un mes just de tot, després va venir el primer viatge amb la penya, la primera muntanya, el primer Sant Joan, el meu primer aniversari, el teu primer aniversari, el nostre primer aniversari, els primers nadals, el primer cap d’any, la primera copa…i demà farà un any de tot…

Fa setmanes que molta gent em demana “permís” per fer un petit recordatori, cadascú en el seu àmbit vol fer alguna cosa per demostrar que segueixes molt present en el cor de tots, és maco, molt i molt maco, que tothom vulgui fer públic lo molt que signifiques per a ells.
M’han demanat si jo volia escriure alguna cosa…es fa difícil pels més propers fer-ho de manera positiva, no caure en la pena o en el patiment que ens suposa la teva absència, malgrat això he decidit intentar compartir el que pugui…

Ahir em deia un bon amic nostre que el dia 23 per a mi no serà gaire diferent a cap altre dia, que no sentiré més la teva absència demà que abans d’ahir o que l’11 de novembre o que el 21 d’abril, té raó en el que diu, qui més canvis sentiran el dia de demà són aquells que, com ell i la immensa majoria d’amics, no convivien amb tu en el dia a dia, ells si que tenen aquesta data marcada al cervell, es el teu dia, el dia en que tot el que faran o pensaran els recordarà a tu, on et veuran darrere de cada acte, de cada riure, de cada plor, de cada gest…Per a mi i per a la teva família i els teus amics més propers (geogràficament parlant), el que diferenciarà aquest dia de la resta de l’any és precisament això, que molta més gent pensarà en tu, que les mostres d’afecte, d’enyorança, de recolzament i de força seran més evidents encara, més públiques si vols…

Em pregunto que podria dir de tu que la gent no sàpiga, no ho se, només cal girar la vista enrere i observar la reacció de la gent quan va passar tot per adonar-se de la teva grandesa, de la petjada que deixaves en tota la gent que coneixies al llarg de la vida, en el bàsquet, en el cau, en la feina o en qualsevol situació imaginable. No eres una persona de les que s’oblida, de les que passen per la vida sense fer massa soroll; alguns em comenten que la primera vegada que et van conèixer els vas intimidar, que la teva energia i la teva seguretat en fer i desfer els causava respecte…n’havíem parlat tu i jo d’això, de la sensació de domini que desprenies en qualsevol tema relacionat amb el bàsquet i sobretot amb la teva penya, quan t’ho comentava se que no t’agradava, que no era una imatge que busquessis, però es que un cop se’t coneixia s’entenia tot, desprenies aquella sensació de lideratge i de coneixement total de les situacions simplement perquè el tenies!!! tu sabies com s’havia d’afrontar qualsevol situació, amb qui s’havia de parlar, com s’havia d’aconseguir qualsevol cosa relacionada amb el bàsquet o la penya, qualsevol cosa que se’ns pogués acudir tu ja l’havies provat o rumiat, dir que anaves una passa endavant de la resta es quedaria curt, molt curt.

Ens vam començar a llegir al foro, ens vam començar a conèixer de veritat potser a Tarragona, en el viatge frikie per veure jugar el nostre Panchi, allà vam descobrir que la nostra visió del bàsquet tenia moltes similituds, qui més a part de nosaltres a dia d’avui encara espera que el Panchi doni un pas endavant i es converteixi en un base dominador a Europa o NBA?? està clar que ningú més que nosaltres, també vam descobrir la faceta fiestera de l’altre…i just després van començar els viatges comuns per seguir la nostra penya…

Tu em vas dir alguna vegada que t’havies enamorat de mi (només una mica eh?) en el viatge a Valladoflis, emborratxant-nos a la Barmacia…jo em sembla que va ser abans, a Granada, en el viatge Flis, tot i que en aquell moment no me’n vaig adonar, o no volia adonar-me’n… Sempre m’ha fet molta gràcia el fàcil que es adonar-se dels sentiments dels altres i lo complicat que es analitzar el que et passa a tu mateix. Tothom té (o hauria de tenir) aquell amic de l’ànima al qual li explica tot, o tot el que necessita explicar-li es clar, recordo trucar-lo i dir-li que si anàvem a fer un cafè, que necessitava parlar amb ell, així que vam quedar i abans de que jo digués res o pronunciés el teu nom em va dir: “vale, estás enamorado de Amanda, como sigue?”. Jo no recordava haver-li parlat de tu excepte quan parlàvem de la penya…està clar que si en aquells moments tenia algun dubte, me’ls va foragitar de cop.

Així va començar tot, no se ben bé perquè ho he escrit aquí i de fet no li veig el sentit, però com ha sortit així, així es quedarà…però potser millor reprendré el fil explicant alguna anècdota o detall que permetin arrencar-nos a tots un somriure, si més no ho intentaré…

Algú va explicar al foro la nostra guerra al supermanager, no recordo qui va ser, tot i que vaig flipar molt de que algú ho sapigués, però ho recordaré ara perquè tothom ho sàpiga, omplint algun detall que faltava: començava la temporada i començava el supermanager, tu em vas dir que no sabies jugar, que t’avorria massa ràpid, jo et vaig picar per fer una lliga privada, que això et faria jugar fins al final, no era difícil picar-nos l’un amb l’altre, si una cosa no ens ha faltat mai és esperit competitiu, així que amb el meu compromís d’ensenyar-te com es jugava amb el broker per fer peles (que era la part que no dominaves), vam començar la guerra setmanal per guanyar la jornada i sobretot per fer enrabiar a l’altre, que jo crec que era el que més ens agradava….total, que després de mil-una jornades arribem a l’última jornada i com no, sense saber jugar resulta que em guanyaves d’uns 40 o 50 punts…aquí es demostra qui en sap de bàsquet…remuntada difícil, impossible?? jo creia que no, però necessitava una arma secreta, algun jugador que tu no encertaries mai que hagués posat, per tal que no poguessis copiar-me tal i com havies fet les últimes jornades per tal de mantenir el teu avantatge…vaig decidir confiar en un dels jugadors més porcs i dels que més hem renegat de la lliga, si, vaig fitxar a l’Axel Hervelle…a mi em tocava treballar al bar, i just abans d’anar-hi et vaig enviar un missatge posant-te els punts que portava i els nombre de jugadors que em faltaven per contar, sense revelar-te encara el nom del teu enemic màxim, tu estaves a un concert amb els amics i no podies mirar puntuacions, per la qual cosa vaig escaquejar-me un moment de currar i et vaig enviar un segon missatge amb un exaltat “vamos Hervelle!!! junt amb la puntuació estratosfèrica del nostre amic (33+bonus de victòria) i la meravellosa xifra d’uns 230 punts que feien factible la remuntada…la teva resposta no es va fer esperar, no recordo si em vas insultar directament o si només vas acusar-me de trair els meus ideals, però el fet es que al cap d’una llarga estona de nervis vas decidir marxar abans d’hora cap a casa per poder mirar el resultat final…enmig de la feinada de la nit vaig rebre el teu missatge definitiu, mala senyal vaig pensar, si me l’envia es perquè m’ha guanyat, era cert, després de tota la temporada i de mils de punts a repartir resulta que m’havies guanyat per 0,40 punts…ni tan sols pagar-te ràpidament el sopar va servir perquè tinguessis compassió de mi i vas furgar en aquests 0,40 punts tot el que vas poder i més…ben fet, era part de la nostra relació i saps que jo hagués fet el mateix, jaja,

No puc acabar sense exposar alguna cosa més del que has significat per mi, Amanda, no hi han prou paraules al mon que em permetin expressar-ho, tampoc tinc avui la capacitat d’intentar-ho, així que reproduiré aquí un parell de fragments del que he escrit durant aquest temps.

Demano perdó abans de fer-ho perquè se que aquesta part no arrencarà un somriure, però la meva part egoista necessita que tothom sàpiga lo molt que t’estimo. Només us demano que no us quedeu en la meva desesperació, sinó en tot el que l’Amanda significava i significa, la desesperació s’anirà apaivagant amb el temps, el sentiment perdurarà sempre…

“he aprés tant de tu, Amanda, ets la millor persona que he conegut i que coneixeré mai…estimaves com ningú a tothom, sense reserves, t’implicaves en tot el que creies que valia la pena, deies les coses a la cara i sense embuts, no tenies perjudicis però tampoc et prenien el pel, eres llesta, guapa i m’estimaves…i ara que havia tastat tot això, ara que havia conegut a la persona més meravellosa del mon i que a més volia estar al meu costat fins sempre, ara que era feliç, que començàvem a fer-nos bromes sobre bodes, que ens compràvem la furgo per anar a veure mon, que planificàvem el viatge a l’Índia, que se’ns queia la baba amb els nens i sobretot amb l’Adrià, ara que podíem observar la nostra vida a 10, 20, 30 anys vista…”

“Recordo el teu somriure, el teu alè, la teva força, el teu amor.
Enyoro el teu amor, la teva força, el teu alè, el teu somriure.

Avui acaba aquest any de merda on els pilars de la vida de la gent que estàvem al teu voltant no han suportat el pes de la teva absència, units intentem construir quelcom que ens porti a recuperar les ganes de vida, de menjar-nos el mon, de visualitzar el futur amb esperança i de disfrutar de les petites coses que donen sentit a la nostra existència…de construir quelcom que ens recordi tot el que tu ens donaves.

Sabem que no ho aconseguirem, que la teva pèrdua és irreparable, ni tan sols aspirem a imaginar un futur; però també sabem que malgrat la boira cal caminar, que el mon per sort no s’atura per res, ni tan sols per tu i que si ens rendim no ens ho perdonaries mai.

És una lluita constant, una barreja d’auto-obligar-nos a mirar endavant i un no voler perdre de vista el passat, de buscar les coses que ens permeten un somriure, de donar un pas endavant en el nostre nou camí del que encara no hem trobat el principi i d’una malaltissa necessitat de perdre’ns en la dolorosa contemplació de la vida que tant feliçment recorríem al teu costat.

No ens rendirem Amanda, t’ho puc prometre, per tu i per tots aquells que ens ofereixen la seva ma per treure’ns del fons del pou on ens trobem, i en el que malgrat l’esforç de tants, no aconseguim veure encara la claror de la sortida, només espero que algun dia puguem cantar, creient-ho realment, que a vegades, contra tot pronóstic…ens en sortim.”

SeMPRe AMANDA!!!

Marc
——————————————————————————————————————————

23/03/2010

Avui no és un dia normal. Inevitablement mai més ho serà. Fa molts dies que molts de nosaltres pensem com serà avui… doncs he decidit que sigui un dia menys trist. Pensaré en tot allò que hem viscut i se m’escaparà un somriure. Vull que se m’escapi perquè sé, que és exactament el que tu voldries.
Així, avui recordaré mil històries i batalletes, sense estar trista. No serà fàcil, però la vida no ho és… nosaltres ja ho sabem.

Puc pensar en mil coses que vam fer i somriure, com ara:

- saltar-se la seguretat que Michael Jordan porta al voltant i ser l’única persona en poder fer-li un primer pla sense zoom…
- veure com un smint pot solucionar tants problemes i que em despertis per explicar-m’ho
- parlar-te sense paraules i que m’entenguis
- fer règim menjant kilos i kilos de ‘guarrades’
- inventar-nos una aposta per poder tenir fotos amb qui volguem… i que coli cada vegada!
- colar-nos a un homenatge per veure un mite
- plorar per victòries i per derrotes
- pujar muntanyes quan als 20 metres no pots més
- triar el camí difícil perquè és el que realment vols
- esquiar per primer cop i atrevir-te amb tot
- fer que tants nens es diverteixin un dia que estarien tancats a casa
- versionar una cançó per minut perquè contingui un nom de qualsevol jugador de la penya
- ballar un vals a les set del matí en qualsevol poble del planeta
- atacs de riure inacabables per petites coses
- tardes de sofà i tele per passar els nostres atacs de ‘saitis’
- problemes i solucions ràpides
- km i km per veure un partit
…………………………..

Podria seguir molta estona… i crec que és el que faré avui. Perquè sinó, inevitablement estaré trista. I tu, no voldries.
Sé que no vam escoltar aquesta cançó juntes, però també sé, que pensaries que el que hem de fer els i les que t’enyorem tots i cada un dels dies que passen, és sortir-nos-en.

Provem d’encaixar en escenes boniques,
En ports de diumenge farcits de gavines,
En grans sobretaules on els avis canten,
En nits vora el foc abraçats a una manta.
Es tracta de ser els simpàtics del barri,
Els que ballen I ballen fins que els músics parin
I irrompre arrogants lluint les millors gales
En discos amb dones amb feines estables.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

Busquem quedar bé en el retaule magnífic
Dels que van pel món amb posat monolític
I afronten la vida mirant-la a la cara
I un dia, contents, compren flors a sa mare.
Intentem trampejar per ser persones dignes,
El pare modèlic que volen les filles,
El de la veu greu, el de la mà forta,
Que paga un vermut I que arregla una porta.
I després tancar els ulls I sentir el món en calma
I a dos ocellets fent piu-piu dalt d’un arbre
Havent enllestit un gran epitafi
Que arranqui somriures a tots els que passin.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

I, a vegades, contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic,
Tot fent evident,
Que per un moment,
Ens en sortim.

Manel – Ens en sortim.

Ir a descargar

Sa
——————————————————————————————————————————

23/03/2010

Continuaremos SeMPRe el camino que tu nos enseñaste

El día puede ser largo cuando se tiene que aprender a vivir sin la guía a la que te habías acostumbrado. No te echamos de menos porque sigues entre nosotros.

Hoy hace un año que no estás físicamente, pero tus enseñanzas, tu amor por el verd-i-negre y tu forma de entender la vida siguen esculpidas no sólo en las paredes del Olimpic, si no en los corazones de quiénes tuvimos la fortuna de compartir un ratito de tu tiempo.

Me preguntaba el otro día mi amigo Roberto, como hacer para escribir un artículo en éste blog, mi única recomendación era que escribiera con el corazón y el resto, fluiría solo. Hoy no se si yo podré, ya que lo que pretendo escribir junta todas las emociones; la alegría que los buenos momentos que compartimos y la ausencia que su marcha de repente, nos dejó.

Conocí en la copa a Jon, el novio de una amiga de Bilbao que resultó ser un Penyero, de esos que abundan fuera de las fronteras de Badalona. Le llevé una camiseta, le di una bufanda y sobre todo, estaba preparando para llenar de sentimiento verd-i-negre a un seguidor de esos que hay que cuidar y valorar, porque ser Penyero fuera de Badalona, no es fácil.

Le contaba las andanzas y venturas que hemos vivido, que vivimos y jugando a adivinador, las que viviremos. Él me preguntaba cosas y escuchaba entusiasmado, más seguramente por la pasión que yo ponía al contarlo que lo que le decía en si. Estábamos juntos en el campo y hubo un momento en que me hizo una pregunta que cambió en ese momento mi semblante. ¿Qué jugador era ese que algunos llevaban en su camiseta?

El jugador en cuestión era Amanda. Le comenté que ese nombre no era de un jugador, era de alguien que pertenecía a la Penya, que era Penya. Pero que eso era difícil de explicar en medio de una grada y en el fragor de un partido. Aplazamos mi explicación para luego en casa, y sentados ante una buena copa explicarle como era vivir la Penya desde los ojos de Amanda Castell.

Perdimos el partido de cuartos, algo previsible y volvimos a casa tarde, muy tarde para mis costumbres. Aun así, él, joven e incansable me dijo que le debía una explicación. Sentía curiosidad y quién niega a alguien con ganas de conocer algo sobre alguien a quién tú admiras.

Le contaba como la conocí, como la miraba de reojo mientras ella, apoyada en la barandilla emanaba buen ambiente y de su boca sólo salían gritos de ánimo, siempre de ánimo. Como paseaba por el Olimpic portando una pancarta con frases alegres y originales, para colgar en cualquier valla del campo. Admiraba todo ese empeño en hacer del ambiente de básquet en Badalona, un lugar más agradable.

Pero lo mejor estaba por venir.

A través del foro acordamos que le ayudaría a vender lotería del fons, su fons, aquél que idearon unos cuantos locos mientras comían pipas en una de las escaleras del Olimpic y crearon la Penya del sirvengüenses, en honor a un aficionado que se pasaba el día gritando esa palabra. Quedé con Marc, su compañero en un bar que regentaba en Vilassar. Allí, hablando con él empecé a comprender la dimensión de la persona a la que aún no conocía. Unos días más tarde quedé con ella para que me diera más lotería, había conseguido vender más de lo que ella y yo mismo esperábamos, y allí la conocí. Cuando vas a conocer a una persona nunca sabes que te encontrarás pero en ella fue fácil, una sonrisa. No era persona de grandes gestos ante quién no conocía pero transmitía confianza, serenidad. Luego el tiempo nos llevó a tener más conversaciones, compartir alguna cerveza en la terraza de algún bar y sin duda, compartimos una pasión y una manera de entender el ser aficionado. Su manera de ser aficionada la aprendí de golpe, en un partido.

Jugaba la Penya en el Palau blaugrana y le pedí si podía conseguirme entradas, me dijo que por supuesto y allí me personé a ver un derbi en “territorio enemigo”, con mi mujer y mis 2 hijos. Yo, novato en estas batallas, iba con cierto miedo ya que había oído como tiempo atrás algunos seguidores no tuvieron un comportamiento correcto. Pero pronto recibiría una de las mayores lecciones de buen aficionado que se puede tener. Comenzado ya el partido, uno de los fondos blaugranas se dedicó a cantarle a Ricky hijo de …

Seguramente cualquier otro grupo de aficionados, incluso yo mismo hubiera reaccionado con indignación, enfado y quizás hasta soltando improperios, todo el fons con Amanda a la cabeza se giró hacía la grada para devolverle los insultos con un sonoro aplauso. Aquél día recibí una lección impagable de cómo ser aficionado sin caer en las bobeces (palabra inventada por ella) que vemos por la tele y en otros campos. Aquella noche sin duda me rendí por completo a la manera de actuar del Fons, que era sin duda una herencia de la manera de ser de la propia Amanda.

A estas alturas de la noche el agotamiento se apoderó de mi. Me había levantado a las 5 de la mañana para viajar a Bilbao y estaba simplemente agotado, pero el ponerme a hablar de ella me había devuelto hasta la madrugada casi sin enterarme.

Le prometí a Jon que pronto, al cumplirse el primer aniversario de su marcha, hablaríamos más de ella, ya que alguien como Amanda no queda en el olvido de manera fácil y hablaremos mucho tiempo no sólo de ella, si no de todas las enseñanzas y manera de ver el deporte nos dejó. No habrá copa forera, ni pre-partidos ante una cerveza, ni otras muchas cosas, pero el poso que ella fabricó con su manera de hacer, de entender la Penya perdurará por siempre en las paredes del Olimpic. Y si algún día nos mudamos, en el traslado llevaremos una caja con los trofeos de la Penya y otra con las enseñanzas que ella nos dejó, pero SeMPRe aplicando el lema que ella promulgaba, sacado de la película de los Monty Python:

- always look on the bright side of life.

Era su manera de entender la vida, la que nos mostró a quiénes tuvimos la enorme fortuna de compartir un ratito de su tiempo, un rato fugaz pero intenso, porque lo vivió y nos lo hizo vivir con intensidad, la misma que ponía apoyada en la barandilla y gritando hasta quedar afónica su canción preferida:
¡Força Penya!

Gracias Amanda por enseñarnos como eras.

Juan Pedro

——————————————————————————————————————————
20/02/2010

Una copa sin ti es menos copa

La Copa Forera, competición paralela de aficionados que cumple este año nueve ediciones y que han ganado los hinchas de Asefa Estudiantes, es desde este año también memorial Amanda Castell. Amanda era una loca del DKV Joventut y demente de adopción habitual de este torneo que falleció el pasado mes de marzo.

La Copa es mucho más que sólo baloncesto. Del buen rollo entre aficiones, que normalmente no pasa del intercambio de cánticos y tragos entre aficionados, a veces salen amistades para toda la vida.

Con Amanda fue algo así. No recuerdo el momento exacto en que empecé a darle la chapa en la Copa de Valencia 2003, hace ya siete años. Pero sí la última vez que nos vimos, a la salida de Magariños tras la final de la MiniCopa de Madrid que ganó su Penya.

Por eso en esta Copa de Bilbao en la que estamos todos, penyeros, estudiantiles, baskonistas, taronjas, cajistas… juntos disfrutando de -y con la disculpa de- el baloncesto se la echa todavía más de menos de lo habitual. Y por eso nos ha llenado de orgullo a sus amigos del baloncesto el homenaje que las aficiones le han hecho hoy en la Copa Forera. Un homenaje que, nos cuentan los organizadores de este año, hay intención de hacer cada año. La Copa Forera pasa a ser desde esta edición también el Memorial Amanda Castell –Panchiacb (su nick en el foro de acb.com).

¡Qué mejor para homenajear a una tía como Amanda que hizo del baloncesto su forma de vida que darle su nombre a una competición entre hinchas de BA-LON-CES-TO!

Y es que como dice la carta que una de nuestras “pessolas” leyó en su entierro y que hoy en la Forera se ha vuelto a recordar… “¿a quién le gusta el baloncesto y no conoce a Amanda?”

¡SeMPRe AMANDA! Mai t´oblidarem

Santi Escribano
Departamento de Comunicación de Asefa Estudiantes y orgullosísimo amigo de Amanda

——————————————————————————————————————————
24/03/2009

A qui li agrada el bàsquet i no coneix l’Amanda? crec que són dues idees paraleles, no es poden separar, per això des de Madrid, València, Màlaga, Sevilla, Alacant, Manresa, Barcelona, Girona, Vitoria, Pamplona, Granada, Zaragoza, Bilbao,tots els que em deixo, Badalona i Sant Adrià i de tots i cada un dels racons del món on hi hagi bàsquet no paren d’arribar abraçades, petons, paraules de consol i ànims. Això ho diu tot de l’Amanda. Viatjant per tot arreu defensant els nostres colors però per damunt de tot fent amistats, fins i tot de grades adversaries.

Sabem que voldries que ara que estem tots junts, estiguessim tots rient,feliços i que fossim optimistes tal i com tu ens has ensenyat, però no podem. Sabiem tirar endavant, saltar obstacles, dir les coses clares sense embuts i prendre decisions díficils gràcies a la teva empenta, ara seguirem l’exemple, però n’haurem d’aprendre. Amb el petit trosset de tu que tots portarem sempre dins nostre ho aconseguirem, perquè allò essencial és invisible pels ulls.

No et preocupis: farem competicions de posar-nos el maxim número de galetes a la boca, pujarem muntanyes amb la samarreta de la penya tot menjant donuts, anirem en cotxe 13 hores per veure un partit que perdrem de trenta deixant-nos la veu, menjarem fuet amb olives i nocilla pels carrers de qualsevol ciutat, riurem fins a tenir agulletes a la panxa, caurem rodolant per la neu, farem concursos de triples a cullera descalços a les sis del matí, tornarem a eslovènia, inventarem mil cançons i farem mil pancartes amb “e” minúscules i tres milions de coses més…. ho farem per tu.

Des d’ahir un tros de cel és verdinegre. gràcies per tot Amanda. ara més que mai it’s time to shine.

I com que sé que t’agradaria: “always look on the bright side of life”.

SeMPRe AMANDA